Valoració de l'assignatura

L'assignatura de Fonaments Didàctics de l'Educació ha acabat, i amb això també les publicacions a aquest blog. Llegint cadascuna d'aquestes entrades podem fer un breu recorregut a trets generals d'aquells aspectes que hem treballat a classe i ens han fet reflexionar.

Si jo mateixa llegeixo el que he escrit anteriorment hem fa pensar, i a vegades crec que d'ença vaig escriure-ho a al moment actual el meu pensament ha canviat, i suposo que això és algo positiu i algo normal. Amb el temps anirem canviant els nostres punts de vista i mirades, i això serà fruit de l'experiència, les nostres vivències personals i professionals, com també la nostra amplitud de coneixements; ja que durant el nostre procés de creixement com a professionals farà posar en joc moltes coses, ens trobarem amb persones que ens canviaran aquell punt de mira tant fixe que creiem tenir per algo totalment contrari, i és aqui on crec que està lo interessant de tot aquest procés, estar susceptibles al canvi i a mirar obertament cada context, no esperant res més que aprendre i donar a aprendre.

Feta aquesta mera reflexió de l'assignatura i el blog, és el moment de fer una valoració personal de la meva feina envers aquesta assignatura, considero que el blog l'he tingut sempre al dia i he intentat actualitzar i fer les entrades en funció la classe feta, per tenir les idees fresques i vives. Pel que fa el cas, i els casos plantejats i treballats a classe, valoro molt positivament aquesta activitat perquè sovint només treballem des de la teoria i trobo necessàri plantejar les situacions des de la pràctica (encara que sigui fictícia). Trobo que la participació en general, i la meva en concret, ha estat bona i positiva. Així dons, a petició teva, Anna ( professora de l'assignatura) considero que la nota que seria equivalent a la meva implicació i continuitat de l'assignatura seria d' un 8,5.

Per tal d'acabar m'agradaria pensar que aquest blog també tingués una continuitat i que trobi espais en un futur per seguir publicant coses respecte la professió i l'educació social que em suscitin un cert interés i que cregui que són interessants per a la resta de persones.

Casos de l'educació social

En aquesta entrada reuniré un seguit de casos de situacions de la vida real , amb les que ens podríem trobar en algun moment del nostre camí professional, donant des del meu punt de vista particular la resolució o la resposta que jo donaria si jo em trobés en aquestes situacions.
Hem de ser conscients però, que no existeix una única solució, sinó que hi ha tantes com persones, i això és així perquè cada persona és diferent i per tant cadascú necessitarà una cosa o una altre.

        1. GENT GRAN I ADOLESCENTS

Ens trobem amb un conflicte entre gent gran i un grup d'adolescents envers el fet de compartir un mateix espai públic com és el parc del poble on viuen. El conflicte esta en els usos que els diferents col·lectius volen donar-li, ja que en alguns casos segons les seves visions són incompatibles.

Quan com a educadors rebem l'encàrrec de resoldre aquest petit conflicte, des del meu punt de vista, en un primer moment el paper de l'educador hauria de ser el de mediador; és a dir, mediar entre els implicats per tal que ambdós col·lectius tinguin un espai on poder expressar de manera lliure i poder sentir-se escoltats de manera respectuosa el seu punt de vista, com es senten i en tot cas donar una possible sol·lució envers aquest conflicte.

Per poder crear aquest espai de primers contactes en la mediació caldria convocar als col·lectius en un espai on ambdós es puguin sentir còmodes, com per exemple , el mateix parc on sovint es troben.

Aquest espai també l'utilitzaria per conèixer els interessos i gustos d'ambdós grups, per finalment poder fer un tancament de la mediació mitjançant un acte en aquell parc on tots dos col·laboressin des d'allò que els hi agrada o interessa. Per exemple: un dinar popular amb tots els participants que vulguessin del barri,  on tothom portés alguna cosa per menjar i compartir; per després fer unes activitats a partir de les propostes sorgides durant la mediació.

      2. EMBARÀS ALS 16 ANYS 

Parlem del cas d'una noia de 16 anys que es troba amb un embaràs no desitjat, i sola davant d'aquest fet ja que la seva parella decideix despreocupar-se'n. Tot i així, en el moment de decidir , en un principi decideix tirar endevant l'embaràs i ser mare, cosa que per part de la família no estan dacord amb aquesta decisió.
Arriben als Serveis Socials l'adolescent i els seus pares, i com a educadors socials ens toca orientar aquesta família.

En aquest cas, com a educadora social prendria (intentaria prendre) la mirada com una persona externa, tot i que jo tingui un punt de vista concret envers aquests casos la meva tasca aqui no és la de intentar convèncer a ningú envers la meva opinió sinó intentar entendre les decisions dels implicats, en aquest cas de la família ja que la noia en tot cas és menor i actualment no té dret a decidir ja que està sota la postestat dels seus pares, i mostrar o exposar totes les vies possibles a decidir tant si tiren endavant l'embaràs com si no.

Així doncs, com a educadora escoltaria les visions tant dels pares com la de l'adolescent, i orientaria quines opcions podrien trobar si l'adolescent tingués el fill : ajuts econòmics, orientació laboral o de formació..
I en aquest cas doncs, fer un seguiment de la situació de la família fins que estigués totalment encaminada i sense dificultats econòmiques ni culturals.

         3. EDUCACIÓ EN EL LLEURE 

Ens trobem en unes colònies d'un casal que aprofiten les vacances per marxar amb els infants i joves en un altre espai al habitual on puguin estar en contacte amb la natura i per tant poder treballar coses diferents a les del dia a dia.
Durant l'excursió però podem veure que hi ha diversos conflictes que sorgeixen a partir de les diferències i la no acceptació d'aquestes. Per exemple, en el grup hi ha una gran diversitat de joves i infants, però en destaquem una noia invident, una noia magrebina i una altre d'ètnia gitana.
A totes elles, en algun moment o altre hem pogut apreciar que hi ha hagut comentaris i accions ofenents irrespectuosos.

En aquest cas parlo com a educadora social, però en aquest cas la persona que podria intervenir fàcilment seria un monitor o monitora del lleure. Des del meu punt de vista, aquestes diversitats es poden treballar de diverses formes, sovint els infants desprecien perquè no entenen o perquè no saben com ho viu l'altre persona.

Per exemple, en el cas d'una persona amb una discapacitat física una opció a treballar amb els infants és utilitzar el joc com a tècnica conscienciadora o empàtica. Podem trobar diversos jocs, amb els quals podem experimentar els sentits. En aquest cas concret , podriem canviar les normes d'algun joc i jugar sense el sentit de la vista i per tant deixar-nos guiar unicament amb els altres sentits restants. Això si, aquests jocs i dinàmiques cal que vagin acompanyats darrerament d'una reflexió en comú per exposar cada un de nosaltres com ens hem sentit, com hem vist el joc.. i treure per tant punts de vista molt interessants si el debat està ben orientat.

Els dos casos restants fan referència a la diversitat de cultures, i amb això es poden fer molts treballs: des de tallers culturals fins a jocs de taula interactius. D'aquesta manera tothom pot aportar alguna cosa, plantejar dubtes obertament, i aprendre uns dels altres.

En aquest cas concret he volgut donar conseqüentment opcions concretes de jocs, dinàmiques o activitats. Però quan hi ha un problema difuminat en el grup , un recurs que sovint podem utilitzar ( i no només quan hi ha una problemàtica, sinó en el dia a dia) són les assemblees.
Les assembles són difícils de dur a terme, cal un treball previ i una pràctica. És important la figura del moderador ( a poder ser neutre) i algunes que altres dinàmiques per trencar el gel i les vergonyes, però quan els infants i joves ja estàn acostumants a aquests espais de reflexió i opinió en comú, són un recurs molt bo per fer participar activament en allò que fan: convivència, normes, presa de decisions..

En qualsevol dels casos s'ha de fer partícep al infant i el jove en tot moment, ja que el cap i a la fi ells són els protagonistes en tot moment.


            4. VIOLÈNCIA DOMÈSTICA 

Aquest cas ens situa als Serveis Socials del barri on una veïna informa als educadors que hi treballen d'un possible cas de violència domèstica, en una família formada per una parella i un infant de 4 anys. En el moment en què s'ha detectat l'alarma, els Serveis Socials contacten amb l'escola per informar-se de la situació del infant afectat; l'escola els mostra un dibuix que va fer fa pocs dies aquell alumne, mitjançant el qual podem veure o interpretar com viu la situació familiar el infant.

Des del meu punt de vista, en aquestes situacions on tot el que tenim són sospites i la persona afectada encara no s'ha apropat pel seu propi peu a contactar amb algun servei d'ajuda i acompanyament, trobo que el tracte amb aquestes famílies ha de ser molt sutil , per tal de no forçar la situació.
Quan ens trobem en casos on el infant també està afectat, trobo que una de les eines que podem utilitzar és aquell fill/a en comú. En aquest cas explicat l'escola detecta alguna cosa estranya en el comportament del infant, i aquest dibuix pot ser la eina de treball que acabarà utilitzant el mestre per apropar-se a ell. En el moment en què ens apropem al fill/a i veiem que el seu desenvolupament està sent afectat, és quan es pot contactar amb la família posant com a protagonista l'infant i l'acció educativa del centre.

És aleshores, quan opino que el mestre o la mestre ha de centrar-se en el infant i fer un acompanyament i suport a aquest des de la institució escolar, però que també és el moment de contactar amb algun altre agent extern a l'escola professional en l'àmbit de violència de gènere per tal que es posi en contacte amb la família el més aviat possible per poder fer un treball i prendre les mesures d'atenció necessàries en cada cas.


           5. BULLYING ESCOLAR 

Ens trobem amb un cas de bullying escolar mitjançant el qual es deriven altres símptomes en l'alumne que poden servir d'alarma per detectar-ho: absència escolar, baix rendiment i suspensos, rebuig a la comunicació amb la família, agressivitat..
L'escola considera adequat contactar amb la mare de la família i fer una reunió amb ella a un espai on l'alumne en qüestió també hi sigui present, per esmentar-li les faltes reiterades d'assistència a les classes i el baix rendiment acadèmic degut a que no ha aprovat cap assignatura, però no comenten res de les actituds que han pogut observar envers les seves companyes i ella, possiblement per desconeixença.
En aquest moment és quan el professor detecta que hi ha agressivitat i fins i tot violència en la relació de família. És a partir d'aquesta detecció que el professor i el director de l'escola decideixen contactar amb una educadora social.

Així doncs, aquest podría ser un dels moments on l'educador entra en funció, tot i que des del meu punt de vista en aquest cas potser també hi tindria lloc un psicopedagog ( que formi part de l'equip professional de l'escola a ser possible).
En el moment en què es contacta amb l'educador, vist que l'adolescent afectada no s'ha obert mai a explicar la violència que pateix per part de les seves companyes, i tenint en compte que en aquest cas l'educadora és un agent extern al centre i que en desconeix la situació i la persona, trobo que una de les maneres per aproximar-se a l'adolescent és mitjançant un taller informatiu.
En aquest cas, considero que és important actuar amb discreció i no utilitzar missatges directes que puguin ser identificats tant per les víctimes com les agressores, és a dir exposar de manera oberta el tema, explicant les conseqüències que té i en tot cas, obrir un debat al final on tothom pugui participar.
És possible, que mitjançant aquest primer contacte, l'adolescent que pateix l'abús i els altres que el duen a terme es sentin identificats i a partir d'això contactin amb l'educadora, cosa que ja haurà facilitat en primera instància el contacte amb aquesta i per tant, poder establir una relació professional.

            6. EAIA 
Ens trobem amb una família que manca de recursos per mantenir la seva filla ( quostodiada per la EAIA a un altre membre de la família) i està al corrent del proxim fill que esperen. El pare de la família en poc temps ingressarà en un centre penitenciari, i la dona viu temporalment a casa dels pares del seu marit. Les condicions en aquesta casa tampoc són les òptimes pel fill que esperen, i la treballadora social que porta el cas i que visita a aquesta parella planteja en una reunió d'equip interprofessional el cas d'aquesta família i el perill de poder ser allunyat altre cop de la família biològica.

Des del meu punt de vista, tenint en compte que l'equip està format per un conjunt de professionals molt ampli :  pedagogs, treballadors socials i educadors. Trobo que en aquest cas les tasques es podrien dividir en funció dels seus càrregs, per tal d'abarcar el màxim possible les necessitats i mancances de la família. Per exemple, pel que fa l'educadora continuaria amb l'acompanyament de la parella en aquest procés com també l'impuls a la motivació de fer plans de treball, formació i inserció laboral ja que si la familia augmenta les necessitats econòmiques també seran superiors; i pel que fa el treballador social, vetllaria per  un conjunt de recursos que permetessin a la família viure en condicions òptimes, com ara l'habitatge i l'alimentació.

Considero que si comptem amb un equip interprofessional, les tasques han de ser molt ben definides per a cada professional, tenint en compte a més , que la comunicació en aquests equips tant àmplis és molt necessària per estar informats en tot moment de tot el que passa.

L'essència de l'educació social en una cançó.

L'educació social des del meu punt de vista , sovint va molt més enllà dels àmbits i els col·lectius amb els que treballem.
L'essència de l'educació social no ha d'estar límitada en el nostre col·lectiu amb el que treballem, cal tenir el interés en buscar l'origen d'aquestes situacions i experìències de vida que tenen les persones amb les que estarem en contacte a diari.
Per tant, és necessari que tinguem una mirada oberta a altres horitzons i mai deixar-nos d'interessar per tot allò que ens envolta. Per dur això a terme cal doncs, que coma  educadors estiguem en contacte o si més no al corrent dels múltiples conflictes socials, i que elaborem amb el temps el nostre punt de vista crític envers les situacions que viu el món i les societats, les quals sovint ens creen controvèrsies i disconformitats.

Cal però, no només veure la part negativa de tots aquests aspectes amb els quals no ens identifiquem, sinó també elaborar , a part de la nostra mirada crítica, la nostra mirada constructiva. Només d'aquesta manera serem capaços de transformar el nostre entorn , mitjançant les alternatives que nosaltres mateixos proposem i defensem , encara que sigui a petita escala.

Tot això no ho hem de viure negativament, sinó amb energia i amb ganes de voler canviar-ho. Per aquest motiu, si penso en una cançó que per a mi reflexi aquesta energia, aquesta força, ganes per canviar i transformar allò que fa de les societats un entorn desigual i injust, no podia ser menys que aquesta cançó del grup Canteca de Macao.

Acompanyar com a educadors socials.

L'acompanyament és un procés que sovint esdevindrà clau en les nostres relacions que establim amb els usuaris en la nostra professió; i no només en la nostra professió, sinó que en el nostre dia a dia, sovint ens trobem immersos en procesos d'acompanyament sense ser-ne del tot conscients.
Per exemple, acompanyem al procès del dol, acompanyem a un amic o un familiar en iniciar una nova etapa a la seva vida..
I per això mateix, quan acompanyar és un acte tant quotidià, caldria elaborar el què significa per a nosaltres aquest procès.

Segons Forès, Parcerisa i Giné , l'acompanyament requereix i necessita uns aspectes determinats per tal que aquest sigui el més òptim possible.

Com a professionals , quan acompanyem a una persona hem de tenir en compte que cal obrir camins en aquest individu per tal que sigui capaç amb el nostre suport de sortir dels cercles tancats en els quals habitualment es troba. Aquest moment , podriem dir que esdevé el inci de l'acompanyament , i per tant és quan la persona possiblement més necessita el nostre suport i no veure's sol davant del repte.

En tot aquest procès, encara que sigui utòpic i sovint dificil de dur a terme, cal establir segons el punt de vista d'alguns professionals una frontera o distància entre el usuari i el educador. Tot i que aquesta distància sovint és positiu traspassar-la, per conèixer els nostres i els seus límits.

El fet de ser conscients dels respectius límits ens pot ajudar com a professionals a veure les potencialitats , les habilitats i el conjunt de coses bones que té aquella persona per tal d'acompanyar no des de les carències, debilitats i necessitats , sinó des del punt de partida contràri.

En tot aquest procès també hem de ser conscients que cada persona té els seus tempos determinats per dur a terme segons quins  passos , i no sempre haurà de tirar endavant, sinó que en alguns moments hi haurà un retrocediment en el seu procès i això no voldrà dir que hem fallat, sinó que possiblement aquell no era el moment per fer aquell procés.
Cal tenir en compte no només els moments i els espais, sinó també les paraules que utilitzem i sobretot, encara que sovint no se li doni importància, el respecte dels silencis, ja que aquests expressen molt més del que a simple vista podem apreciar.

Finalment, com a professionals, si la nostra tasca d'acompanyament ha estat l'adequada i hem considerat tots els moments per tal d'establir un fort vincle amb la persona, hem de ser conscients que també hi ha un moment per despendre'ns. Ja que al cap i a la fi, la nostra finalitat com a educadors és facilitar el procés de canvi i adaptació mitjançant l'acompanyament, per tal que pugui establir-se en aquest nou espai de la manera més còmoda possible i que es pugui acabar fent un espai propi en aquell indret.

Un (I+U) x V de la UTE

L'Unitat Terapèutica Educativa, més coneguda com a UTE, és el que hem pogut coneixer molts de nosaltres com alguna cosa innovadora, desconeguda i alternativa a la presó avui a l'aula.

El concepte de presó, la idea del internament, la privacitat de la llibertat.. i totes les idees que a molts de nosaltres ens venen al cap quan pensem amb una institució totalitzadora com és una presó, sempre m'ha donat molt a pensar i mai hi he acabat de veure el sentit a aïllar aquelles persones que la societat mateixa genera i que anomena com a delinqüents, violents, agressors...

Sovint penso que si la societat creu en les presons , és perquè té la necessitat de diferènciar als bons i als dolents, i sobretot creure i marcar que ún està a la banda dels bons i que per tant "té dret a la llibertat", i l'altre no .
Però realment, com bé hem esmentat avui a classe amb el llibre de Idoya Ronzón : La libertat está dentro. Histórias des de la cárcel. Una equivocació, una situació que et condueix a una decisió errònia la pot tenir tothom, un dia potser és algú proper o fins i tot nosaltres, els que ens veiem en aquestes situacions.

La UTE doncs, s'ha convertit en una alternativa a la presó ja que demostra que la reinserció és possible si treballem conjuntament i cooperativament entre els reclusos i funcionaris.

Avui a classe també se'ns ha mostrat una nova manera de valorar les nostres necessitats: la ( I + U) x V , Important , Urgent i Viable. Com també hem pogut veure que no només podem fer servir aquesta tècnica per valorar les nostres necesstats sinó també a altres espais futurs amb els que treballem. En aquest cas elaborarem el IUV de la UTE del Centre Penitenciàri de Vallbona.

Des del meu punt de vista la UTE és un gran avenç pel món penitenciari sovint massa estancat en les pràctiques i espais tradicionals i del passat, però tot i així crec que encara podem trobar mancances o aspectes que es poden canviar per tenir una acció socieducativa més àmplia, com per exemple:

- Fer extensible aquesta alternativa a la presó a altres centres penitenciàris, ja que actualment presons determinades i escasses tenen aquest mòdul.

- Incloure en el projecte el treball de les relacions de parella. Els interns que entren en aquest mòdul venen d'altres en els quals no tenien cap contacte amb les dones, i en canvi en aquest conviuen en un espai conjunt i com a persones que sóm és possible que tinguem més afinitats amb certes persones. Però a la UTE està prohibit que els interns tinguin relacions amoroses o sexuals, cosa que em sorprèn i que trobo que es podria fer un bon treball al respecte.

- Tot i que és un espai alternatiu, trobo que encara hi ha aspectes en l'espai físic que es podrien millorar. No hi ha portes tancades i els interns tenen el control, però les finestres continuen tenint reixes, i això impedeix que el intern es senti enreixat. Cal que l'espai tingui més caliu, sigui més humà.

Una carta per a la Tània d'un educador social

Hola Tània, sóc el Quique un educador social. Segurament només veient que són un educador social més, com tants altres amb els que deus haver parlat i conegut, vulguis deixar de llegir aquesta carta, i realment respecto la teva decisió ja que estàs amb el teu dret de fer-ho. Només vull dir-te que si tinc aquest interès per parlar amb tu i coneixe't no és per donar-te lliçons morals ni per jutjar allò que fas o deixes de fer, només m'agradaria saber el que penses tu. 

Si ara mateix, estàs llegint això el més segur és que alguna cosa que t'hagi cridat l'atenció i no has llençat la carta automàticament. Gràcies , per l'oportunitat. 

Com ja deus saber i imaginar he estat parlant amb els teus pares, i crec que tots dos sabem que necessiten algo d'ajuda i crec que entre tu i jo podríem facilitar la situació a casa; per això crec que amb el que m'han explicat ells no en tinc prou, i per tant m'agradaria poder-te entendre,  ja que pel que veig ells no ho acaben de saber fer. Sense cap compromís, tu esculls si vols veure'm i que tinguem un espai per parlar, o deixar-ho per un altre moment: com ja t'he dit, ets lliure d'escollir i jo no sóc ningú per posar-me en les teves decisions. 

En el cas que acceptis la meva proposta, em podràs trobar al Casal de Joves del barri a les tardes, passa't-hi quan vulguis! 

Gràcies. 

Tenint en compte que la majoria d'aquests joves com la Tània passen per mans de molts professionals, psicòlegs, psiquiatres, pedagogs i educadors socials.. crec que és important veure que potser ells estan cansats d'explicar sempre la seva versió partint de que ells són el problema, i és ben normal. 

Però el més segur és que ells no siguin un problema en si, sinó que únicament travessen un moment difícil, i com bé he esmentat en el cas de la Tània no són entesos pels que l'envolten. 

És important doncs, partir de la no-obligació, no estan obligats a parlar amb aquests professionals i molt menys a obrir-se a nosaltres amb total facilitat. Els sentiments són complicats d'extreure i més si parlem amb persones que no coneixem; per aquest motiu cal mostrar confiança, una confiança corresposa tu confies en ell/a i ell/a pot confiar amb tu. Trobar-se en un espai còmode i informal i saber escoltar en tot moment, els silencis també són importants i diuen molt de la persona, no caiguem en l'error de voler omplir aquests espais sense paraules. 

Però, no hem d'oblidar que cada persona és un món, i depenent de la història, l'edat, el context, la situació... la nostra manera d'establir el vincle haurà de ser diferent, sinó difícilment podrem contactar amb la persona i establir una relació de proximitat. 

De què depèn l’èxit i el fracàs d’una acció formativa?

En tota acció educativa podem parlar d'èxit o fracàs, o fins i tot ambdós conceptes es poden donar en una mateixa intervenció. 

Però que entenem realment per aquests conceptes que ens acompanyen sovint en moltes de les nostres vivències del dia a dia? Constantment sentim emocions com ara la felicitat o la satisfacció quan assolim els objectius preestablerts amb èxit, o bé la frustració i la impotència quan vivim un fracàs. 

Hi ha diverses maneres per poder sentir l'èxit o el fracàs de les teves accions. 

Per exemple, en el cas de les intervencions de caire educatives , una manera d'identificar l'èxit és veure si allò que ens haviem proposat en un prinpici i que per tant eren els objectius que feien prendre cos a la nostra acció s'han complert. És cert que assolir els objectius no és un element que asseguri l'èxit o l'assoliment d'allò que volem transmetre als educands però és un gran factor a tenir en compte. D'altra banda, també podem veure l'èxit únicament si allò que voliem transmetre ha donat a pensar a aquella persona, no cal que hi estigui d'acord i que s'empapi d'allò que diem, ja que d'aquesta manera no estariem ajudant a crear un esperit crític personal, sinó simplement que hagi fet replantejar coses o reflexionar. 

El fracàs en canvi, ens costa més d'assumir-lo; possiblement perquè identifiquem o associem el fracàs amb alguna cosa negativa, i no sempre ha de ser així. Els fracassos sovint esdevenen per què allò que voliem aconseguir potser no era el moment adequat ni l'espai per ser transmés i per tant no era possible que dongués el seu fruit esperat. En aquestes situacions ens hauriem d'impulsar i motivar a  generar altres opcions, altres mètodes... fer-nos mirar des d'una altre perspectiva al subjecte, el moment, l'espai.. per tal d'adequar la intervenció de la manera més addient pel context. 

Podem relacionar aquestes diferents maneres d'entendre aquests dos grans conceptes amb la pedagogia de la finitud, precisament per aquesta idea última esmentada al respecte de tornar a obrir portes i no rendir-nos. Les persones ens trobem en un procés d'aprenentatge constant, mai podrem tenir respostes a tot i això és el que ens farà equivocar o fracassar, però per força en un moment o un altre haurem de reprendre el camí i buscar altres opcions. 

Per ser capaços com a professionals de l'educació on sovint ens trobarem amb situacions exitoses , però també amb fracassos hem de saber gestionar les frustracions per aconseguir tornar a reprendre el camí : cal que sapiguem veure les coses des de diferents perspectives i sentir-nos segurs d'allò que fem; creure fermament en allò que volem per no rendir-nos a la primera de canvi; viure el moment present amb la seva totalitat, sense tenir grans expectatives per després no sentir-nos frustrats en cas de que no es compleixin, amb això no vull dir que siguem comformistes i anem a lo fàcil, sinó viure el ara i no tenir el cap en el després per tal d'aprofitar i gaudir tots els instants.